La sentència està trastocant el nostre món més del que hauria. I no parlo d’ideologia, d’ètica o de deure civil sino d’energia. Barcelona bull de ràbia i indignació i així ho fa tota Catalunya. Es filtra a les cases i és el tema predilecte dels estudiants, se’ns fica a la pell i és afortunat el que pugui mantenir-se aliè a tot aquest enrenou energètic.
La gent té por. Jo tinc por. I els principals responsables són els meus companys emprenyats, les meves amigues, els meus tutors… Tots ells amb les seves paraules de rencor m’espanten i trenquen el meu nucli familiar. Ella ara menja davant del televisor com una endimoniada, l’energia de centenars d’homes enfurismats l’ha destrossada. Jo aquest matí plorava per la pressió. Pressió davant d’una multitud que vol que lluitis per la seva mateixa causa i que si dius que no, et rebutgen com a ésser huma. On queda aleshores la llibertat? On puc cridar que ens estan manipulant a tots, que ningú se’n salva?
Catalunya bull i, per aquells sensibles a l’entorn, és insuportable. L’energia està plena de brutícia, està banyada en odi. I l’odi mai porta res de bo. Realment és això el que vol Catalunya? No hi ha cap camí millor?
