Es curiós tot el que portem a dins: totes les històries viscudes, tots els moments, els desitjos… Totes aquelles creences que han estat transmeses de generació en generació. Totes les pors. És curiós i alhora màgic. Som una caixa, o un armari, o un cotxe ple de tresors. Som quelcom infinit. Som vida. Estem vius i tenim vida pròpia, tanmateix, no som només això. També portem dins un tros de vida aliena que no ens pertany però ens acompanya i ens defineix. Un tros que no és nostre sinó dels que han vingut abans. Tots ells, com totes nosaltres, han fet el seu camí i en el seu caminar han crescut i han ferit. Nosaltres en som la prova.
Com a dona sento que he rebut una imposició molt forta que, encara avui, tinc integrada dins del meu jo. És la veu passiva. Esperar a que les coses vinguin a tu, esperar a que l’altre et parli, esperar a que ell arribi. Esperar i esperar com si només així poguessis fer feliç algú. És una merda. Sortir de festa i estar a l’aguait de que el noi que t’agrada vingui a saludar. Conèixer algú i esperar que aquest o aquesta et truqui o t’ enviï un missatge. Estar amb algú que estimes i desitjar que et sorprengui amb un petó, una abraçada o un gest dolç. Sempre l’altre, sempre en passiva. I nosaltres què?
És una merda. És una merda perquè em persegueix. Em persegueix i em fa infeliç. M’impedeix tenir una relació sana amb les persones que m’envolten. Em supedita, a mi particularment, a l’home, i no m’agrada gens. Vull deixar d’esperar dins meu. Vull ser tan lliure per dins com ho soc per fora. Lliure. Lliure de pensaments i pensaments i pensaments i preguntes. S’aproparà? Em farà un petó aquí davant de tothom? Em dirà de quedar? Vindrà a ballar? Em proposarà de fer alguna cosa guai? Vindrà, farà, voldrà, podrà… Ja en tinc prou.
Ser una dona no és sinònim d’esperar. Sisplau, creure-t’ho.
Creu en tú.
