Benvinguda i benvingut,
M’has trobat.
Sí. A mi. A l’Ana Rubió vertadera. Sense màscares.
Vaig néixer un diumenge. Els meus pares tornaven d’una boda quan la mare va trencar aigües. No recordo res d’aquell moment, però a vegades m’agradaria tornar-hi. Era 11 de novembre de 2001, pel que m’han explicat, em van portar moltes flors.
Vull ser escriptora.
M’agraden les paraules, em fascinen. Trobo que actuen d’intermediàries entre les persones. Són com un fil que ens apropa. A vegades, però, fereixen i fan molt mal.
He crescut al Jesús Maria, a Jesuïtes Sant Ignasi i a l’Institut ICCIC, on he fet el batxillerat. Sempre he estat bona estudiant cosa que m’ha impulsat a voler saber més i més del món.
Normalment soc de les que fa preguntes i escolta, empapant-me així del coneixement que vulguis compartir.
Avui dia, estudio periodisme i humanitats a la universitat Pompeu Fabra. Faig segon. Al campus formo part de l’Espurna, l’assemblea feminista. Crec que la sororitat i les cures són (o haurien de ser) la base de tota relació.
Soc membre d’un cau (un agrupament escolta i guia). Soc cap de castors, les nenes i els nens més petitons. M’encanten. També soc cap d’agrupament, és a dir, qui té el pes de la responsabilitat legal.
A nivell professional, escric pel Diari el Jardí de Sarrià – Sant Gervasi. També formo part del consell de redacció de la revista El correu. A més, faig cròniques d’un torneig de bàsquet, la CopaColegial.
Vull fer la volta al món, volar amb globus i nedar amb dofins. Soc una enamorada de la vida.
Faig ballet.
Abans però, jugava a bàsquet. També era entrenadora. Els horaris de la pompeu han posat punt i final a aquesta part de mi.
Em mou la cultura i l’art: la dansa, el teatre, la música, la pintura, el cinema… Soc entusiasme en estat pur.
Sempre hi ha un costat de la terra on brilla el sol.