Escrit per: Jana, @unapometa
Estimat 2020,
T’has passat. Has sigut un any rar de collons. Has sigut l’any més rar de tots els que he passat. No t’ho prenguis com un repte, no t’estic posant a prova. De fet no vull saber què ens té preparat el 2021. No et penso donar les gràcies per res, has fet mal a molta gent. I m’incloc. M’incloc entre les persones que t’han “patit” més que “viscut”. Tot i això, he viscut, i per això estic agraïda.
2020, no et vaig rebre amb moltes ganes. Podria dir que el primer minut de l’any no em feia mal res, que no em pesava res, però seria mentida. Perquè, m’agradés o no en aquell moment, la meva vida era la mateixa el 31 de desembre que l’1 de gener. Feia anys que havia arribat a la conclusió que el final de l’any era una excusa més per fer una festa. I aquest any, que no la puc fer, vull celebrar-lo. Per deixar enrere moltes coses. Les nomenaria, però no serviria de res, perquè amb el canvi de dues xifres poques coses poden fer-ho també.
És el primer any que t’escric una carta. Suposo que aquest any te l’has guanyat. Amb tot el que he passat puc dir que he tingut relativa sort. La COVID no se m’ha endut a ningú i tu m’has portat mil coses i gent maca. Però també t’has endut a gent realment important per a mi. Ahir em vas fer tanta ràbia que vaig marxar a dormir. No sabia si estava bé o malament. No estava trista però tampoc contenta. No em sentia perduda, però tampoc sabia què fer o on anar.Hi ha moltíssimes coses que m’has portat que m’han reconstruït després d’haver-me fet miques. Tot i que també em vas intoxicar quan pensava que m’estaves curant.
Mai m’havia parat a pensar en tot allò que he après en un any. De les poques coses que puc agrair-te, una és l’aprenentatge. Amb ell faré el que em sembli, perquè em conec, però almenys aquí està. El tinc i l’estic interioritzant. O podria fer-ho.
Amb el teu final, 2020, no et demanaré que em tornis a gent que va marxar, per molt que la trobi a faltar, ni et demanaré que em portis a gent brillant que em vulgui al seu costat. Perquè qui va marxar va ser perquè va voler i qui aquí segueix també és perquè vol. Et demano, però, que no t’enduguis mai el que he sentit, els records. Deixa’m tots aquells petons, els que vaig donar i els que vaig callar. Les abraçades que van ser reals i les que només van quedar en una idea. Deixa’m totes les pel·lícules i partides de parxís que van substituir la música i el ball d’una nit.
Si us plau, no em prenguis mai el primer minut del 2020, on em sentia perduda. Ni em prenguis el seu últim minut, que a saber com em sentiré.
Repeteixo que no et donaré les gràcies. Et dedico, en el seu lloc, un infinit silenci. Perquè et voldré recordar sempre, però no tornis, que no seràs benvingut.
Un petó,
Una Pometa