Un dimarts al migdia, mentre evito fer la feina que em tocaria.
Hola, bonica,
Soc jo.
Estic asseguda a la taula del menjador i hauria d’estar preparant-me un guió per l’examen oral de català. Però tinc una amiga amb idees tant inusuals com brillants i m’ha animat a escriure’t una carta.
Visc en un dia a dia rutinari i, de vegades penso que és pesat i avorrit. Després recordo que realment no és així, que la meva vida sembla una pel·lícula i que, encara que de vegades hi hagi coses que fan mal, amb el temps tot passa. Va bé pensar això en dies com avui, que fa sol, però jo estic apagada.
Jana, ahir vaig prendre una decisió molt difícil, crec que de les més difícils que es poden prendre a la vida. M’agradaria dir-te que tant de bo no tornis a passar tu per això, però crec que les dues sabem que, si no ho has fet ja, t’hauràs d’acomiadar d’algú estimat un dia o altre.
A vegades m’agradaria saber on ets, què fas o en què t’has convertit. Tot i que no conec el teu actual jo, sí que conec les teves arrels, el teu jo natural i sincer. Per això sé que, siguis on siguis, ets més forta i valenta que jo. Per molt que evolucionis, sé que sempre seré dins teu, que no m’oblidaràs mai. No t’aferris, però, has de saber deixar anar el que portes a dins, també. De fet, et demanaré que de tant en tant tallis la corda que arrossega el teu passat per evitar que algun dia t’ofegui. Si no arribes a temps, tranquil·la, també estarà bé. I sabràs trobar la manera de desfer-te’n, estic segura.
Saps que? M’agradaria ser com tu. Sé que és una idea estúpida i impossible perquè has viscut moltes més coses tu que la noia de divuit anys que està escrivint des de la taula del menjador, però pensar que algun dia estaré en el teu lloc em tranquil·litza a vegades.
Confio en tu.
T’estimo,
Jana
Foto i escrit de @jaanaalcon