Per: persona anònima
Estimada,
Ara fa molts mesos que no sents aquell mal al cor i no pateixes per l’estima que t’ofereix o no algú, i és curiosa la sensació. Hi ha cançons que parlen d’això. “Ya no nos soñamos”, diuen a Pastillas para dormir els Estopa. Els últims dies he tingut un seguit de somnis relacionats amb totes aquelles persones a qui he estimat, m’han fet mal, he dit adéu i després he estat insegura d’haver-ho fet. És molt fort quan arriba aquell dia en què t’adones que ja no penses en aquella persona a qui vas dedicar mil i un somnis i malsons. De sobte, un dia penses en ella i tot és calma, s’ha apagat aquella flama de desig, la de la ràbia de després i la de la tristesa. Fins i tot, ets capaç de veure-la, somriure i pensar en tot allò bo que vau viure. Aprendre a viure la tristesa és duríssim, no n’has après perquè sempre t’has exigit estar bé. És normal, posats a triar sempre voldràs l’alegria abans que la tristesa perquè és la millor versió de tu i perquè un cop trista et sents influenciable, dèbil i petita, però està bé que sàpigues reconèixer tot el et passa. És una virtud maca.
T’escric això per la propera vegada que et faci mal el cor. Recorda que el temps ho curarà i que viure la tristesa és molt dolorós però que sempre n’has sortit forta i aquesta vegada també.
Un petó,
Jo
PD: La fotografia és de la Júlia Izaguirre
