Barcelona 24h, un musical per a joves

Barcelona 24h. Una obra musical escrita per joves i per a joves. I amb això ho dic tot.

Dinàmica, intensa, divertida, ràpida i plural. L’obra, escrita per Pau Barbarà i dirigida per Marc Flynn, trenca per complet amb les 3 unitats d’Aristòtil (espai, temps i una sola narració) i aconsegueix una estètica propera i moderna molt atractiva. A partir de quatre personatges ben diversos, Barcelona 24h ens explica les presses i la immediatesa que caracteritza la nostra ciutat. Una ciutat que, si no pares, se t’endú, com a elles.

L’actuació dels actors i les actrius és impecable i, gràcies a la força del guió, connecten amb l’espectadora amb molta facilitat. De riures no en falten i de pensaments com “això jo ho he viscut” o sospirs en sentir la paraula “Apolo” tampoc. Perquè sí, el musical parla de les nostres vides i del nostre temps; d’habitatge, d’enamorar-se, de marxar de casa, de somnis per fer i d’ambicions laborals, de sacrificis i pèrdues, de relacions familiars… En definitiva, parla de nosaltres, “les joves”.

I ho fa molt bé.

L’obra incorpora, en certa manera, la perspectiva de gènere, una mirada essencial que la fa encara més viva. L’ús del femení genèric, primer amb burla i després integrat de forma natural, et fa sentir inclosa i escoltada com a dona. I s’agraeix. A més, sense idealitzar ni allunyar-se de la nostra realitat, Barcelona 24h busca trencar amb alguns rols però, per desgràcia, no se n’acaba d’ensortir. En aquesta línia, cal destacar el personatge interpretat per Àlex Sanz: un noi enamoradís i somiador, que creu en els finals feliços de Hollywood i aposta per les relacions sexo-afectives. Per contra, Anna Piqué representa una noia ambiciosa que està superant una ruptura i s’acaba enrotllant amb ell després d’una nit boja a Apolo.

Ella ho té molt clar i així li ho expressa al noi, abans i després de dormir amb ell, “només ha estat una nit”. Unes paraules que, en la indústria cinematogràfica, estem acostumades a escoltar en boca del gènere masculí. Unes paraules que, com evidència el musical, poden ser dites per qui ho vulgui i necessiti, independentment de la seva socialització (com a home, dona o no binari).

Tanmateix, hi ha dues coses que em grinyolen. La primera, que ell li faci xantatge per tornar-la a veure quan ella està marcant un límit molt clar. I, no només això, que després descobreixis que la trobada és l’inici d’un vincle emocional molt bonic, fet que acaba romantitzant una acció tòxica. La segona (vigila, spoiler) és l’escena de la ruptura. En ella, els arguments de la noia són desacreditats a partir de la resposta del noi. Ell li retrau “no atrevir-se a actuar” tant en l’àmbit professional com en relació amb els vincles amorosos. Altra vegada, les seves paraules són un impulsor per a la noia, que acaba prenent el risc i complint el seu somni. Tot i això, de nou es maquilla un comportament masclista: alliçonar la noia quan aquesta està trencant amb tu.

I, a aquesta controvèrsia, cal afegir un rol que sí que no s’està trencant. Potser perquè per a la línia argumental dona més joc, potser per reivindicar la pressió que reben els homes amb relació a l’èxit professional. Sigui com sigui, que Jaume Casals representi un jove executiu obsessionat amb la feina i, en canvi, Mireia Òrrit, una noia “pija” d’allò més consentida, que a més viu de la targeta de crèdit del seu pare, és, sens dubte, perpetuar uns rols de gènere que no s’adeqüen a la realitat del segle XXI que volem.

Dit això, Dídac Flores, encarregat de la direcció musical, crea l’atmosfera perfecta. Per una banda, les cançons són les justes i en els moments adequats. Per l’altra, des del minut 0, el tema principal del musical “El no parar” es projecta sobre l’escenari. A més, la dansa i el moviment continu dels i les actrius et captiva.

Això darrer és possible gràcies a les instal·lacions del Teatre Gaudí que fomenten un tipus de teatre molt viu i d’immersió completa en la història. Al seu torn, Mikel Herzog executa una actuació impressionant al piano. Pell de gallina.

A mode conclusió, sí, ves a veure-la. Gaudiràs el que no està escrit i la sentiràs molt teva, sobretot si ets jove. De fet, un dels temes que presenta l’argument, juntament amb la màgia i la sensibilitat de la música, va fer que acabés plorant, i jo no soc de les que plora al teatre.

Així doncs, ves-hi i deixa’t capturar per les històries que Barcelona 24h presenta, emociona’t quan t’hi sentis identificada i comparteix, comparteix-la amb les teves i els teus.