Em sentia bruta, lletja, trista i no podia més. Menjava sense control intentant omplir un forat que la pèrdua d’una persona essencial m’havia generat. Dormia malament, m’enfrontava amb tothom i ja no somreia. Aquella no era jo.

Vaig acabar el Nadal que no podia més, em calia un canvi; el meu 2019 m’esperava… Vaig plorar, vaig cridar i vaig escriure. Vaig començar a meditar i fins i tot em vaig instal·lar al móvil una d’aquelles aplicacions per fer abdominals cada dia. Res va funcionar, tenia dies bons i dies horribles, però no aconseguia l’equilibri que necessito.

Aleshores se’m va encendre una llum, ja sabia que pasava i que n’era el causant, el sucre… M’havia tornat addicte i això només em feia encara més mal. Estava trista? Doncs una mica de xocolata per animar-me. M’avorria? Baixava a la cuina a preparar-me algo per picar. M’enfadava? Llavors menjava per a tenir la boca ocupada i així no expressar tots els pensaments rabiosos que s’acumulaven al meu cap. Ja n’hi havia prou.

Vaig proposar-me un repte, tot el que quedava de gener sense sucre; vaig demanar a la família que amaguessin els dolços de la meva vista, vaig donar totes les llaminadures que acumulava al meu germà i dit i fet, vaig eliminar el sucre de la meva rutina.

Ara em sento renovada, lleugera, més neta i brillant. No estic sempre feliç, però no soc una muntanya russa descontrolada. Quan tinc un impuls de menjar em pregunto abans quina necessitat estic intentant suplir. Vull amor? Em sento sola? No vull estudiar més? I hi poso remei. Estic orgullosa de mi.

Aquest repte no és en cap cas una limitació sinó una prova de que m’estimo i em cuido. És un procés d’aprenentatge, de construir una bona autoestima, d’escoltar el meu cos i respectar-lo. És fàcil, només cal dir que no als impulsos constants de menjar sucre, el teu cos t’ho agraeix i la teva ment també. A més descobreixes que per berenar pots comprar un pastís de salmó o unes croquetes enlloc d’un gofre i que el pa amb formatge té més bon sabor. Camines pel carrer amb un somriure als ulls i quan et mires al mirall et veus a tu, només a tu i no a totes les capes que abans t’empressonaven.

I lo millor? Ho faig per mi.

Ann Rubio Cuina, Dia a dia, Pensaments , , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *