Reflexions sobre Conte d’Hiver
El punt boig on les coses que són improbables poden donar-se és la base de la pel·lícula Conte d’hiver del director francés Éric Rohmer. L’atzar i les casualitats d’aquest film cinematogràfic construeixen un fil argumentatiu que juga amb nosaltres fins a convertir-nos en escèptics i desconfiats. No obstant això, Rohmer aconsegueix finalment demostrar-nos que allò infinitament improbable pot succeir, ara bé, sempre sent conscients que, valgui la redundància, les probabilitats que no sigui així són infinites.
Interpretant Félicie, l’actriu Charlotte Véry dona vida a un personatge en constant transformació. Mare d’una nena de cinc anys i enamorada del pare de la criatura, a qui no veu des que es van conèixer, Félicie viu a mitges entre el passat i el present. Aquesta incertesa vital la porta a seguir els seus impulsos i a canviar el seu modus vivendi una vegada rere altra. En aquest camí, la possibilitat de retrobar el seu amant la condiciona i la manté lligada a una espècie d’il·lusió.
L’esperança que cultiva la protagonista es barreja a la pel·lícula amb l’amor o, més ben dit, amb allò que la dona entén per amor. En una entrevista, el filòsof Edgar Morales expresa que l’amor té múltiples definicions filosòfiques però que, de forma resumida, podem parlar d’Eros i d’Agape, el desig i la reflexió o intel·lectualitat. Rohmer en fa el mateix apropament. L’experiència vital de Félicie és marcada per tres homes diferents: el primer, Charles, representa un ideal al qual la dona s’aferra (infinitament improbable); el segon, Loïc, és l’amor intel·lectual que no l’omple prou sinó que la fa sentir inferior (agape) i el tercer, Maxence, és el desig físic (eros). Aquest darrer és predominant per sobre de la resta en tant que la satisfacció és immediata i fàcil d’obtenir.
Un cop feta aquesta distinció, cal remarcar un altre element essencial en l’obra que és clau pel desenvolupament de la trama. Es tracta de l’evolució personal de la protagonista com a dona. Félicie, en el temps que transcorre la història, experimenta un procés de creixement molt interessant que la porta a gestionar els diferents tipus d’amor d’una manera particular. A més, les petites passes que realitza en aquest camí l’apropen cap al seu naixement que, com diu Hannah Arendt, és un nou principi. En altres paraules, la natalitat en la doctrina filosòfica d’Arendt representa l’inici de tot, és a dir, l’espai on tot, absolutament tot, és possible. Aquesta progressió introspectiva que experimenta la dona ens anticipa que quelcom fruit de l’atzar pot acabar succeint. I, efectivament, així és. Després d’una transformació total en què la protagonista es descobreix a si mateixa, allò infinitament improbable té lloc.
Abans de parlar d’aquest fet, però, vull comentar com es tracta l’empoderament de Félicie a la pel·lícula. Personalment, considero que Rohmer planteja un model femení bastant modern per l’època que trenca molts paradigmes i estereotips. Tot i això, aquesta nova visió no se’ns presenta fins que la protagonista, després de marxar de casa seguint l’amor físic, a Maxence, pren consciència de si mateixa i retorna a la seva ciutat, reafirmada en els seus ideals. És en aquest moment que Félicie recupera la seva capacitat de creure i marca límits als homes del seu entorn. Observem com, poc a poc, va trencant les capes que havia construir per a protegir-se i decideix prendre els comandaments de la seva vida. Conseqüentment, la dona decideix independitzar-se, trobar una nova feina més ben pagada i dedicar-se a la seva filla i a ella mateixa.
Aquesta transformació és en Félicie un nou naixement. Un naixement que obre les portes a l’atzar i a les casualitats. I succeeix lo improbable. Félicie, després de cinc anys d’espera i recerca, coincideix amb Charles en un autobús. La seva filla és amb ells i el reconeix gràcies a les fotografies que la seva mare li havia ensenyat. Els amants es retroben i, davant de la incredibilitat de l’espectador, construeixen una vida junts. A primera instància, aquest retrobament em va fer riure, personalment, crec que em va destrossar la pel·lícula. Tanmateix, després de donar-li voltes vaig arribar a la conclusió que la de Rohmer és una aposta sublim i trencadora en tant que el més natural és que mai s’haguessin trobat.
Per aquesta raó, Conte d’Hiver em va fer pensar. La pel·lícula de Rohmer em va empènyer a plantejar-me per què l’escepticisme no ens deixa creure en lo infinitament improbable. La meva resposta va ser perquè tenim por. Por d’aferrar-nos massa a una il·lusió i que aquesta no és compleixi. I, aquesta por, és la que ens porta a descartar un fet com la unió de la parella. Un fet que tot i improbable és una possibilitat que, per a Félicie, dona sentit a l’existència.
Com a conclusió, vull remarcar la diferència entre el film de Rohmer i una comèdia amorosa qualsevol de Hollywood. A primera instància, podria semblar que, pel que fa al final, fossin el mateix, és a dir, un happy ending per a la parella sense sabor amarg. Ara bé, existeix un petit matís que les diferencia i és el tractament d’aquest final. Observem que, en ambdós casos, pren un paper molt particular. En el primer cas, la història de Félicie i Charles és fruit d’un atzar buscat, és a dir, en tot moment hi ha una disponibilitat total a que el retrobament succeeixi per molt impossible que sigui. En canvi, en les pel·lícules de Hollywood els protagonistes no expressen una voluntat ferma ni condicionen la seva vida a partir d’aquesta, sinó que el final feliç és una sorpresa agradable per a tots i totes.
És precisament aquest fet que fa tan especial el llargmetratge del director francés. En poques paraules, com a espectador o espectadora acabes llençant la tovallola i negant la remota possibilitat, infinitament improbable, d’un retrobament. Conseqüentment, quan aquest arriba se’t fa molt inversemblant. Això et fa sentir una mica buit o buida fins que revises la trama i te n’adones que és l’únic final que podia donar-se. És més, és l’únic final que com a públic donaries per vàlid. Això és perquè el film Conte d’hiver està ple de senyals i totes elles estan dirigides cap a la construcció d’aquest final. Un desenllaç que dona sentit a la història de Félicie i a la pel·lícula en tant que sense ell les dues hores anteriors serien només un cúmul de fets i casualitats.
Bibliografia
Un recorrido por la obra de Hannah Arendt https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/4467176.pdf (3/12/2019)
Entre el ocaso y la ilusión. Hannah Arendt y las posibilidades creadores de la acción humana. Marcelo Casals https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/3406506.pdf (3/12/2019)
El amor como concepto filosófico y práctica de vida, entrevista con Edgar Morales http://www.revista.unam.mx/vol.9/num11/art92/art92.pdf
(3/12/2019)Emocionante exaltación del amor verdadero y de su defensa más allá de lo razonable. https://www.filmaffinity.com/es/user/rating/178257/488241.html (3/12/2019)