¡Buenas corazones!
Estoy participando en una concurso de relatos llamado ficcions; aquí os adjunto el relato y el link por si queréis echarle un vistazo?. ¡Lo disfrutaréis de verdad, lo prometo!
http://m.ficcions.cat/ficcions/arxius.php?gr=AnaRubio
Pd: en la misma página del concurso podéis dejar vuestros comentarios o sino directamente por aquí…. ¡¡me encantará saber vuestra opinión!!
Gracias❤
M’ha portat una caixa
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials.
Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Des que els nens no hi són, la bossa es va fent gran, aviat en serà plena. Quan ens vam casar, mai no hagués imaginat que en uns anys estaria maleint el meu estimat i desitjant no haver-lo conegut. Quan ens vam casar, va ser el dia més feliç de la meva joventut; vam ballar fins que sortí el sol i vàrem fer l’amor il·luminats pels raigs, que ens abraçaven. Hi havia mimosa aquell dia, si no recordo malament, va ser precisament en Jaume qui va manar de portar-la; la seva olor envaïa la nostra cambra i fou en aquell instant de joia que la vaig associar amb la felicitat. Malauradament fa massa temps que aquella plenitud desaparagué; suposo que deu estar amagada en algun lloc de la bossa, juntament amb els centenars de minúscules hostilitats matrimonials. No deu quedar gaire temps perquè es trenqui. En serà ell o seré jo, la causant? M’agrada pensar que tot acabarà tal i com va començar; una explosió de colors com el Big Bang, molta passió concentrada en el temps i, al final, res. I tot, per uns centenars de minúscules hostilitats matrimonials.
Fa una setmana que la Berta va marxar, mai havia plorat tant; la tornada de l’aeroport la vaig fer entre un mar de llàgrimes i, fins que no vaig arribar a casa, no vaig ser capaç de relaxar-me. Massa tensió acumulada, crec jo. En Jaume per sort no hi era, en el meu estat d’histèria, no hagués pogut suportar les seves mirades enutjoses ni llegir en la seva expressió tota la seva decepció acumulada en veure’m; veure una vella dona destrossada. Ara mateix, en la meva situació de dona frustrada, m’és impossible mirar-lo als ulls, només de pensar en totes les maneres com m’està jutjant començo a tremolar i a patir fortament. La veritat és que em sento culpable de ser com sóc, em sap greu pel marit, que s’enamorà d’una noia jove i riallera, compromesa amb el món i amb la vida i, que ara ha de fer-se càrrec d’una vella decrèpita mig amargada. Fa uns quants anys que aquesta senyoreta tan fantàstica va morir sota el pes de la responsabilitat abrumadora de tirar endavant i la trobo a faltar. De fet, sempre he pensat que era forta, que mai em convertiria en una d’aquestes senyores atribolades que s’entretenen llançant mirades emprenyadores a la gent i, mira ara, les senyals que rebo em porten cap a un destí semblant. Pobre de mi.
Hi ha dies que penso que m’encantaria ser un animal, que la seva existència té de veritat un sentit. Neixen, mengen, s’aparellen, procreen, eduquen els fills i moren. Viuen sense mal rotllos, sense centenars de minúscules hostilitats matrimonials, no pensen inútilment ni s’enfaden quan no troben resposta als seus pensaments. Desitjaria tant poder actuar només per instint ni que fos tan sols una setmana… Segurament, si hagués de rencarnar-me en un, d’animal, escolliria l’elefant. Poderós, pacient i confident, un animal afectuós amb els seus i protector; sobretot protector amb els petits. Personalment, crec que som l’un per l’altre i que m’adaptaria a la perfecció al meu nou estat de vida. Malauradament sóc una dona amb dues cames, dos braços i una ment molt capritxosa que intenta fugir d’una mort solitària sense èxit, una dona que s’ensorra a poc a poc, una dona que veu com el seu món s’està trencant en mil bocins i no pot fer-hi res.
Avui l’he vist; m’ha portat una caixa.
– La Berta ha trucat aquest matí, necessita que la vagi a veure a París. – observo la reacció de la Nicole. Segurament encara no sap perquè li ho estic dient, ni tan sols jo estic segur de les meves paraules.
– Has reservat ja l’avió? – la seva resposta és distant, està tantejant el terreny; sento que els dubtes envaeixen el seu caparró, oloro la seva por. Jo també en tinc, de por, aquests cinc mesos han estat els millors de la meva vida i això és gràcies a la princesa que ara s’asseu davant meu; la dona més espaterrant que he conegut mai i que ara em mira dolçament. La meva resposta ho canviarà tot, estem preparats? I jo? Estic jo, Martí Mira, llest per una escapada romàntica que es convertirà en l’inici d’una relació seria i compromesa? -. Quan marxem? – m’oblido de respirar, ho he sentit bé? Com adoro aquesta dona!
– Demà a les sis surt el nostre vol, tindrem l’oportunitat de veure, si fa maco, la posta de sol des de l’avió. Et passo a buscar a les cinc per casa? – intento que la meva veu no em traeixi, la mantinc neutral, tot i això, per dintre, el meu cor fa salts d’alegria.
No sé exactament què necessita la Berta; per telèfon semblava molt alterada, però des de sempre que ha tendit a exagerar les coses i per això no estic gaire preocupat. És més, no tinc idea de com de desesperada està per trucar i demanar ajuda, però li ho agraeixo de tot cor. M’ha donat l’impuls necessari per tirar endavant amb la Nicole i de la manera més òptima possible. I és que… Què hi ha millor que una escapada romàntica a París amb la noia que estimes?
Inspiro fortament i l’olor del mar m’envaeix; a poc a poc recupero el control, regulo la meva respiració i la sincronitzo amb el vaivé de les onades. L’Héctor no s’ho ha pres gaire bé, mai l’havia vist tan violent… Ha estat culpa meva, segur, no li hauria d’haver insinuat anar a veure als pares i menys viatjar a Paris a socórrer la Berta.
M’inclino lleugerament. Admiro la tranquil·litat de la gran extensió de blau que se’m presenta davant meu. Recol•loco les cames sobre la roca i sento una punxada de dolor en un costat, és un dolor familiar; un patiment que arrossego des de molt abans de conèixer l’Héctor. Gemego. Una gaviota em respon amb un crit que té gust de llibertat; la saludo amb la mà. Somric melancòlicament al mateix temps que una llàgrima s’escapa pel meu rostre, l’animal em fa pensar en tot allò que abans tenia i que he perdut, em recorda l’ésser que mai he arribat a ser, un ésser feliç. M’estiro sobre la roca i moc lleugerament les cames per tal que no s’adormin, cada moviment em fa mal; sento que se’m claven un milió d’espines al cos, més ben dit, al cor i al cos, i jo no puc fer-hi res.
Avui s’ha passat, ha superat el límit amb creus, tot i això, estic convençuda que la causant sóc jo i només jo. Ara, ho penso de manera calmada i objectiva i em penedeixo de totes i cadascuna de les paraules que han sortit dels meus llavis. Ara, després de reflexionar una estona, sé que no hauria d’haver arribat a casa tan entusiasmada i amb un braç de gitano per compartir. Ara, un cop meditats els fets, puc assegurar que no hauria d’haver besat l’Héctor només arribar ni tampoc haver preguntat pel seu dia treballant. Ha estat culpa meva, ara ho veig, mira que en soc, de beneita! Si en comptes de proposar-li discretament i amb tacte la idea de viatjar a París per veure la Berta li hagués suplicat de genolls visitar la ciutat, ara no estaria tota plena de blau lamentant-me a la vora d’un penyasegat.