Estimat tu,
Possiblement no llegeixis mai aquest missatge o potser si. Potser decidiràs passar-te per aquí quan el dia d’avui sigui un petit record entre molts altres, sigui com sigui, això és per a tu. No n’he tingut prou amb quinze minuts plens de llàgrimes, no crec que mai n’arribi a tenir prou. I sí, torno a plorar, ara mateix, avui sembla que és una constant en mi, no ho puc evitar; però no passa res, plorar em relaxa i m’allibera dels sentiments de culpa i por que porto dins. Plorar m’està ajudant a acceptar-ho, a fer-me la idea que per moltes ganes que tingui de parlar amb tú, encara no és l’hora. Perque si que en tinc, de ganes… miro el teu contacte una vegada rere l’altra i caic en la temptació continuament, després esborro el missatge. Respecte el seu espai – em repeteixo.
I per això t’escric per aquí, perquè jo necessito treure-ho tot fora i sé que no ho veuràs, que no et faré més mal.
Vull dir-te adéu, deixar-te marxar amb l’amor i la confiança de dos vells amics que saben que ni el temps ni els canvis transformaran allò que han construit, aquesta mena de món paral·lel en el que només hi són ells dos. Com tu i jo, com tu i jo en el nostre món particular. Un món que m’ha servit de refugi durant aquests deu mesos, que m’ha acollit amorosament i m’ha protegit i que ara per ara trobo molt a faltar. Espero i desitjo trobar de nou la porta per a entrar-hi i compartir amb tu nous moments, crear nous records d’amistat.
Gràcies. Gràcies per tant. Gràcies per estimar-me i per deixar-te estimar. Gràcies per la confiança, gràcies perquè si ara m’estimo més a mi mateixa és per la teva mirada. Una mirada que m’ha fet sentir la dona més afortunada del món, la més bella i la més sexy. Gràcies. Gràcies per haver-me descobert un nou món, noves visions de la realitat, nous secrets dels nostres barris. Gràcies per la cultura, l’art, la música i els colors. Gràcies per les rialles i els petons robats. Gràcies per les teves abraçades, les millors que hi ha. Gràcies per ajudar-me a descobrir el meu cos, els plaers que genera, l’energia que es crea en acariciar-nos la pell, gràcies per conèixer’m. Gràcies perquè t’he estimat amb bojeria desenfrenada, gràcies perquè m’he enamorat per primer cop i ha sortit bé.
Vull dir-te adéu amb un somriure als llavis, amb l’esperança de tenir-te al meu costat d’aquí un temps, més units i més sincers que mai. Vull recordar els moments més dolços, els més picants i els més tristos. Vull recordar-ho tot de tu i després vull enlairar-me i començar a volar de nou; vull trobar-te entre els núvols i parlar del pas del temps. Vull que sàpigues que em tens aquí per el que sigui, passi el que passi.
Avui, setze de novembre, tanco aquest cicle amb paraules. Amb paraules d’amor, de gratitud, de confiança. Amb paraules que surten de dins mentre ploro pensant en tu. Paraules que volen i em fan lliure. Paraules que si es perden en el vent serà perquè han trobat una nova direcció. Com jo, com tu, com tu i jo. Gràcies per tot.
Ana