Màscares de fum

M’agrada pensar que sóc especial; que en mi puc trobar alguna cosa que va més enllà de les coses ordinàries. Sóc feliç imaginant que un bon dia realitzaré un acte, abans impensable per a la vida humana, que ajudarà a salvar el nostre planeta, a cuidar i comprendre la nostra espècie, com si fos una súper heroïna, igual. D’això se’n diu voler ser immortal, deixar el meu rastre en aquest món.

Si ho penses, tot té un sentit: la mort ens el dóna. Saber que som efímers en aquesta eternitat ens impulsa a deixar marca; creiem que així, d’una manera o altra, superem aquest obstacle que és la mort. Si et preguntessin si et fa por morir, possiblement, si et fessis el valent, diries que no, que és un cicle i que així és la vida. En el fons, saps que t’agrada més estar aquí i que si poguessis evitar-la faries qualsevol cosa en aquest moment. El que és desconegut fa por…

Màscares de fum, això és el que ens construim al nostre voltant per sobreviure al pas del temps. Ara jo et dic, el temps no existeix! Tot és una il·lusió humana, és una manera d’organitzar la nostra existència… Què em diries? Doncs que m’he tornat boja o que potser tinc raó. La qüestió és, si no hi ha temps, no hi ha inici ni final i per tant la nostra ànima és immortal. Et quedes més tranquil@? Jo no. Indiferentment del temps que passi a qui a la Terra, sigui una vida o siguin cent cinquanta, tinc la necessitat de deixar un rastre. Vull saber que quan jo marxi, alguna cosa de mi encara hi serà.

I… per això estan les paraules, fa més de cinc mil anys que existeix l’escriptura. Avui dia tenim mostres de l’escriptura cuneiforme dels Mesopotàmics i obres com El Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes són llegides cinc-cents anys més tard de la seva publicació. Les paraules, per escrit, poden ser, i ho són, una màquina del temps. Honestament, friso per formar-ne part; desitjo que d’aquí tres-cents anys una jove o un jove es descobreixi a si mateix llegint les meves paraules. Paraules que potser no tenen gaire d’especial, però que, les miris com les miris, són paraules que surten del meu cor.

Ana Somriures

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *