Vull tancar els ulls i imaginar que estic a l’aigua, ben endins; perduda en la immensitat de l’oceà on els perills són més reals que els que guardo dins el meu cap. Vull creure que només les accions per si soles tenen un sentit i que el que jo penso és fruit d’un seguit d’idees que en algun moment he decidit prendre com a meves.
Últimament soc més conscient, soc una fera que comença a bramar amb força. Tinc por de mi mateixa a vegades, tinc por de ferir algú o de ferir-me a mi. No sé d’on ha sortit tanta ràbia, n’hi ha tanta que m’atreviria a dir que no és només meva sinó de les dones que abans que jo han estat reprimides, empressonades en el seu propi cos. Començo a sentir indigació per algunes realitats de la vida que abans havia senzillament rebutjat com a pròpies però ara, ara que la sang em bull, torno a tenir veu. La meva veu de dona.
Odio que em facin callar, amb tota la meva ànima i tot això em veig obligada a fer-ho un dia rere altre per respecte. Ara bé, és respecte o obligació? No sabria molt bé que dir… L’educació d’avui dia està tan malament construida… diuen que el secret està en el pacte entre professor i alumne, un pacte que si viola un professor queda indiferent però quan és l’alumne qui ho fa aleshores si que es prenen mesures. On està límit? On està l’equil·libri?
Em pregunto quanta responsabilitat tinc jo i quanta en tenen els homes que m’envolten perquè sí, només em passa amb els homes que em sento violentada, reprimida, sotmesa… I sí, és només amb els homes que quan provo de trencar aquest cicle em fico en problemes. Petits detalls que abans hagués passat per alt avui se’m fan una gran bola.
La meva nena interior s’està trobant a si mateixa i està cada vegada més feliç.
