Pròleg
L’amor és net, l’amor és brut, l’amor fa por, l’amor m’ha fet feliç.
Ja han passat tres mesos i encara estic destrossada. La meva vida fa molt temps que es va acabar. Com va poder ser tan cruel? per que m’ho va fer? Recordo els seus ulls plens d’odi i ràbia. Jo era feliç, no se que va sortir malament. Els meus amics em recolzen, em donen suport. Però tinc una taca al cor que em costarà netejar. Vull ser feliç, crec que m’ho mereixo, ho desitjo. Però primer haig de solucionar el passat. Estic decidida a oblidar-me de tot i seguir endavant. Ja és hora de riure i ballar, quedar amb la gent i tornar a recuperar la vida. A tornar a començar.
Quan estàs tota la vida intentant demostrar als altres que ets una persona ideal, quan ets molt diferents, res t’importa només ser perfecte. Això em va passar a mi i ara em sento una estranya. No era jo i ara no se com soc. Per recuperar la meva vida m’haig de trobar a mi primer, i això és molt difícil. Haig d’oblidar-me del me aspecte i portar sempre un somriure a la cara. És igual si tic les cames grosses i la cara plena de grans. Es igual si no els hi agrada com soc per fora, l’important es l’interior. Que cruel que va ser aquell noi… no calia deixar-me en ridícul d’aquella manera. Crec que fins i tot les meves amigues s’avergonyeixen de mi. Vaig ser una tonta, no em tenia que haver llençat com ho vaig fer. Estava millor callada, observant la gent feliç. Hauria d’haver pensat i fer cas a la gent que m’estima. Ara em toca superar-ho i seguir endavant. Costarà, però ho aconseguiré, no necessito cap noi d’aquests “populars” per ser feliç. El que tinc és molt mes valuós i ho haig de valorar mes. Ningú no em deixarà el ridícul ni em farà tan mal mai mes.
Viuré feliç, somiaré i aprendré del meu error, encara tinc tota la vida per davant.
Suposo que ja voleu saber que em passar, que em van fer. Va ser una experiència ridícula i dolorosa que encara em remou l’ànima i se’m emporta les forces. Va ser l’error que gran que he fet fins ara. Sort que tinc a la Nina i a la Marta que m’han ajudat tot i que a elles també les vaig ferir. Vaig caure molt baix, he deixat de somiar. Ara me donat compte en qui puc confiar, qui m’ajudarà, qui em respectarà. Alguna cosa bona he tret de tot això. Ara torno a tenir ganes de somiar de portar sempre un somriure. Si el mon fos una piràmide jo estaria a 100.000.000.000 km sota cero, tinc tota la vida per arribar mes amunt. Durant aquests dies cada gest que he fet, m’ha fet pensar, reflexionar. He intentat no fer els mateixos errors. Aquests tres mesos, no he pogut mirar a ningú als ulls, però ara ja he après.
La meva mare m’ha ajudat amb una sola frase: “Respectat a tu mateixa si vols que els altres et respectin”. Nomes aquesta frase m’ha fet obrir els ulls, alçar la barbeta i caminar sense evitar les mirades dels altres. Aquesta frase ha marcat una nova era per a mi. A partir d’avui, 22 d’Abril, ja seré lliure i feliç. Evitaré cometre els mateixos errors del passat i intentar no decepcionar a ningú que m’estima. M’he fet gran, ja res serà cim abans. Aquest mal pas m’ajudarà a superar les pedres del meu camí. Ja és ora d’obrir els ulls.
Demà es Sant Jordi, només de pensar-ho ja em moro per dins. Fa un any vaig arruïnar-l’hi la vida a un gran amic. Jo l’estimava i em va donar l’oportunitat d’estimar-nos junts però la maleïda impressió de quedar be davant dels altres va arruïnar-ho tot. Aquell desgraciat tan guapo i popular no se per que em va demanar sortir. Guapíssim, emocionant, però molt falç. Un d’aquests nois que es creuen els millors. L’esperança de deixar de ser una “friki” em va impulsar a dir que si, a apartar-me dels meus amics. Aquell dia em va regalar un ram de roses, jo era la mes feliç del mon. Però tot es va espatllar i jo m’he quedat morta. Fa un any vaig ser la noia mes feliç i demà seré la mes infeliç.
Gracies Nina, gracies Marta, gracies Héctor, gracies Carlos i sobretot gracies Pablo. Gracies per donar-me una altre oportunitat, us estimaré sempre i mai oblidaré el que heu fet per mi.