Silenci, no se sent res. Els ocells han deixat de cantar, els arbres ja no tremolen i la meva veu ja fa estona que s’ha perdut en la llunyania de la immensitat. Silenci, com el que suposadament existeix a l’espai, com el d’una habitació buida o com el que tinc dins el meu cor. Silenci… la meva única companyia en aquestes altes hores de la nit, vora del mar.
Tot ha acabat, he arribat tard – m’ho repeteixo internament una vegada rere l’altra, m’autocastigo i em faig sang. Estiro les cames adormides i m’aclaro la veu, ronca després de quatre hores cridant sense descans. Segueixo conmocionada però ara almenys ja començo a sentir alguna cosa més enllà del buit que se’m menja lentament. Els arbres no parlen, les seves mans no m’acaricien el cabell, la lluna esquiva la meva mirada. Ella ja no hi és i fa mal. M’incorporo, tinc el cul fred i les mans congelades, estic tremolant però no sabria dir-te si és per la baixa temperatura d’aquesta matinada o pel sentiment que s’ha congelat dins meu.
És igual, sé que tots aquests pensaments desordenats no t’interessen, tú vols conèixer la veritat. Doncs bé, si em permets començaré pel principi de la història, però abans perdona’m, si us plau. És l’última cosa que et demanaré que fagis per mi.
Tot es remonta a aquelles vacances que vam anar a la neu i ella va conèixer l’home. Recordes el fred que feia? S’assembla molt al que ara m’envaeix. El sents? Començo a entendre per què els taüts semblen tan càlids, ningú vol conèixer la mort sense sentir-se calent. Ai perdó! Ja torno a perdre el fil altra vegada… Estava dient que, ah sí!, l’home de la mama. Aquelles vacances van ser les primeres i les últimes per ells dos, ja pots suposar que la mama el va enviar a pastar fang. Com podia ella tan bella, delicada i intel·ligent estar amb un home així?
Silenci… sembla que alguna cosa ha canviat. És menys aterrador, ja no m’oprimeix el cor. Ha deixat de ser amenaçador, és més, començo a sentir-m’hi a gust: m’acarona el rostre, em pentina els cabells i me l’apropa. Potser si que podré tornar a ella. Abans, però, haig de trencar amb aquesta cadena de desgràcies que ens persegueixen des d’aquell Nadal. és l’única manera que tinc per assegurar que tu viuràs a resguard i en pau. I per això t’escric. Vull fer-te arribar aquestes quatre paraules mal escrites perquè ho sàpigues tot, quatre paraules que no seran més que bombolles de sabó intentant omplir el buit, aquest buit incandescent que començaràs a sentir i que no vull que et devori com a ella, com a mi.
Continuo, aquell home no s’ho va prendre gairé bé, que la mama l’abandonés, i com molts altres homes folls d’amor va lluitar per posseir-la de nou. Ella no va poder fugir a temps. Va ser aleshores que alguna cosa es trencà dins la mama i en conseqüència tot es trencà en mil bocins també per a nosaltres. Va començar un joc de persecucions tenebrós que encara durava ahir la nit, un joc que se la va endur a ella, se m’endú a mi, però no aconseguirà arribar a tu. Me n’he assegurat amb les meves pròpies mans. I és que, germaneta, bonica, mai vas conèixer el teu pare perquè el destí així ho va voler com tampoc coneixerà el seu la meva filla que ara dorm plàcidament, aliena a tot, al bressol de l’hospital a la sala de lactància. Cuidame-la si us plau. Explicar-li que com el teu, el seu pare era un home dolent, un home que embogit pel dolor d’un cor trencat va perdre el rumb i ens fa ferir, a la mama i a mi. Un home del qual les dues en compartiu sang, un home que ja mai més podrà fer-vos mal.
Germaneta, cuideu-vos, ara i sempre. He estat cridada des del més enllà i haig de marxar, la mama i jo us acompanyarem en el viatge, envoltades de silenci us donarem ales per volar. Espera, ja la sento, m’està cridant la mama. Ell l’ha matada en néixer la meva nena creient que ja tenia la substituta ideal, jo l’he matat a ell per salvar-vos, a tu i a ella. Ara és el meu torn, el silenci així ho demana.
Silenci, omple aquest buit, el fa menys dolorós, el plena. Deu estar freda l’aigua? Farà mal estimbar-se contra les roques al peu del penya-segat? Cuida’t, molt. Silenci. Silenci en la nit, al meu cor, en el buit. I, al fons, una llum. Ha arribat, ja és l’hora.
Fotografia de @tomseye