El que ara us explicaré, us ho hauria que haver explicat fa molt de temps, però no ho vaig fer, i ara hem patit tots. Vosaltres no ho sabíeu i per això no em puc enfadar per haver actuat així, va ser el meu error i el del vostre pare. Només us demano, que no ho torneu a fer, em vaig espantar molt (i amb raó) i ningú sabia les conseqüències, per sort esteu tots be. Dons vinga, començo, no m’ interrompeu si us plau.
Encara m’enrecordo, d’aquell dia en que la meva vida va fer un gir inesperat. Tenia dotze anys, feia una setmana que havia començat l’escola i jo ja n’estava farta. M’encantava la classe, els companys, la mestra, però no podia aguantar-me quieta, asseguda a la cadira tres hores seguides. Congelava el bolígraf, pintava dibuixos amb vida, cada vegada estava més sorpresa. Aquella tarda, al acabar l’entreno vaig tornar cap a casa. Quan vaig arribar, no hi havia ningú, no se sentia res, ni el soroll del rellotge. No vaig trobar cap nota, ni cap senyal que em dones una pista per saber on estava tothom, nomes desordre i silenci. Dic tothom, per que quan jo tornava el dilluns la casa estava plena. Hi havia els meus tres germans grans, les bessones, la meva germana petita, el pare, la mare, la senyora de fer feines, el gos, el gat i el lloro, aquell dilluns semblava que tots havien desaparegut. Preocupada vaig trucar als meus pares, va sonar el telèfon a casa, això volia dir que no havien marxat pel seu propi peu, se’ls havien emportat…
De sobte, uns plors van trencar el silenci, venien de l’habitació de la Laura, estava amagada a sota del llit. La Laura tenia 4 anyets, i estava molt espantada. La vaig tranquil·litzar i em va explicar que uns homes se’ls havien emportat a tots, incloent la senyora de fer feines i les nostres mascotes. No s’havia que fer, estava molt nerviosa. Vaig trucar a la policia i no em van prendre en serio, vaig pujar a demanar ajuda als veïns, i van passar de mi. Desesperada em vaig posar a plorar. Del no res va sortir una flor gegant, congelada i dins del capoll, vaig trobar una carta. Era una felicitació per haver començat a utilitzar els meus poders. Quins poders? Estava molt sorpresa, era una broma? Vaig intentar llegir-li els pensaments a la meva germaneta, els vaig percebre clars com l’aigua. Em vaig quedar parada, com ho havia fet?
Vaig decidir anar a buscar als meus pares i per això, abans, vaig deixar a la Laura amb la meva tieta. Pel camí vaig estar pensant en la manera de trobar-los a tots. Quan ja estava sola se’m va aparèixer una noia molt guapa, es va presentar com una dels membres del grup de mags de la ciutat. Em va explicar que era tot això i em va dir que la meva família estava en perill. Jo no sabia si posar-me a plorar o ha riure, ja sabia que estaven en perill!. Em va portar fins a un edifici gegant, feia por, era molt imponent. Em va donar una daga i em va fer entrar. Jo no sabia que m’esperava dins, tenia molta por, volia fer mitja volta i sortir corrents. Vaig deixar la daga i vaig començar a pujar les escales, de sobte algú va passar pel meu costat, quin ensurt! Vaig entrar a la primera sala que vaig trobar, el que hi havia dins em va esgarrifar. Estava plena d’armes, però no pistoles o espases, hi havia metralletes, estaques (perquè les volien?), dards enverinats, tot tipus de verí, mil utensilis per torturar, tisores gegants… Era un lloc horrible i quan estava a punt de sortir per la porta, vaig sentir passos… Em vaig amagar corrents en un armari i vaig intentar no fer soroll. Vaig lamentar haver deixat la daga a baix, potser la necessitaria. Quan vaig estar segura que el perill havia passat, vaig intentar sortir de l’ armari, però no vaig poder, m’havien tancat. Desesperada vaig intentar fer màgia, però no ho vaig aconseguir. Vaig comprendre que tenia que practicar abans d’utilitzar-la, per que no la controlava. Vaig començar a mourem per l’armari, era immens. Des de fora semblava molt petit, però per dins era interminable, estava ple d’habitacions, de les quals l’armari era la porta. Vaig estar caminant molta estona, fins que vaig veure una llum i vaig sentir uns crits acompanyats de silenci, una porta que es tancava i uns passos allunyant-se pel passadís. Vaig anar corrents a veure que passava i el que vaig tenia davant em va horroritzar.
El terra estava cobert de sang i en un piló hi havia un munt de cadàvers. Havien separat la pell, els cabells i els ossos de la resta del cos. Vaig poder reconèixer uns quants, eren els meus pares, la dona de fer feines, i una de les bessones. L’altre estava estirada en una taula, no es movia, però respirava. En una paret hi havia un horari, vaig poder observar que cada dues hores aniquilaven algú. Vaig mirar el rellotge i vaig calcular el temps que tenia abans que arribes aquell monstre. En total 56 minuts, vaig deslligar a la meva germana Sara. Estava completament adormida, me la vaig emportar per una porta que hi havia al final de la sala, a l’altre costat estaven tots els que quedaven. Estaven espantats, per sort havien tingut la precaució de no menjar res del que tenien davant. Em vaig alegrar molt de veure’ls, i ells de veurem a mi. Vam descobrir una finestra prou ample dins d’un armari. Vam sortir d’allà, però el perill encara no s’havia acabat. Quan estàvem tots fora vam sentir cridar al “monstre”, el senyor que ens volia matar. Ens vam posar a corre, el Joan el més gran em va agafar la Sara i ens va indicar que el seguíssim. Així ho vam fer, vam recórrer tot l’edifici buscant una sortida, cada cop sentíem més a prop els passos d’aquell senyor. No sabíem que fer i quan tot semblava que estava perdut vaig desitjar, amb força, que tots sortíssim d’allà. Ho vam aconseguir, però com que no havia especificat qui era tots, vam anar a parar a la platja nosaltres i tota la gent que hi havia a l’edifici. Si no hagués estat a punt de morir, m’hagués posat a riure. Ens vam posar a córrer per la platja, esquivant tovalloles i para-sols. No se quant de temps vam estar corrents, però al final vam poder escapar-nos. Ara teníem un problema molt gros, ja no teníem pares. Jo, ja no em vaig poder aguantar més les llàgrimes, em vaig estirar a la sorra i em vaig posar a plorar. En una tarda la meva vida havia canviat totalment. Havia vist els cossos dels meus pares morts, i havia sentit a la meva germana cridant abans de morir, per acabar-ho d’adobar, havia descobert que tenia poders (un tema que s’havia de tractar en secret), en resum, se m’havia espatllat tota la vida. Els meus germans em van intentar consolar, però ells també van acabar plorant. Vam anar a buscar a la meva germana laura, i després a la policia. Ara si que em van creure, però era massa tard. Els meus germans grans és van posar a treballar per mantenir-nos a tots. Els meus avis, tiets… Ens donaven diners i ens ajudaven com podien, i a poc a poc vam anar fent. Mai vam oblidar tot el que havia passat i jo vaig anar aprenent màgia fins a convertir-me en una experta.
Perdoneu-me per haver-vos amagat tota aquesta història, ho vaig fer dues raons. Per que em fa mal el cor només de pensar en el que va passar, i per que el vostre pare i jo creiem que éreu massa petits. Ho sento molt que hagueu patit per culpa meva, a vegades es bo saber les coses. Ara ja ho sabeu tot, i espero que feu un bon us de la informació. Aquesta és la raó per la qual ja no teniu avis, i per que a les fotos surt una altre noia igual a la Sara, que ja no hi es. Per això hem vaig espantar quan us vau escapar. I per si ho voleu saber, tots quatre teniu part dels meus poders, us ensenyaré a utilitzar-los quan estiguem sols, es molt important que ningú ho sàpiga, ha de ser el nostre secret.