La mà del pare

Microrelat familiar I

Apreto la mà del pare mentre m’arrossega carrer amunt. Estic cansada, no sé quanta estona portem caminant, de fet, per què caminem tant? El pare està concentrat, va a la seva, l’arruga del front està més sortida que mai i els seus llavis premen fort l’un amb l’altre. En què estarà pensant? Té a veure amb la mare?

Tinc la mà calenta; el pare diu que no li cal portar guants, que jo soc la seva estufa personal i jo me’n sento orgullosa. Avui, però, no fa cap comentari al respecte i jo noto com em faig petita al seu costat. Avui no hi soc. Les seves passes són més grans que ahir i en els semàfors no s’atura a esperar que es posi verd. Creu que no me n’estic adonant? Soc petita, però no tonta.

No parlem, si li expliqués alguna cosa de segur que no se n’enrecordaria després. Només camino, caminem. L’anell de casats del pare se’m clava a la pell, penso en la mare. On deu ser? Segur que ella m’estaria parlant, s’aturaria al semàfor i aniria al meu ritme. On és la mare? La vull. Vull la seva mà.

La mà del pare és rugosa, els dits grossos envolten els meus. Si tan sols es girés per mirar-me… Si em mirés, veuria una nena vestida de colors. Amb les galtes pelades pel fred i el nas vermell. Amb una cua mal feta, el jersei mal cordat i un forat a la cama dreta del pantaló. Si em mirés als ulls es veuria a si mateix: perdut. I només llavors, potser, podria trobar-se de nou. Però no ho fa, camina, i a mi se m’endú.