Quan era petit, vaig anar de viatge a Madrid amb els meus pares. Devia tenir uns 7 anys i era molt entremaliat. Ens vam hostejar en un hotel molt majestuós a prop del museu del prat. Vam passar-hi quasi un mes i vaig tenir temps de conèixer l’hotel millor que les dones de la neteja. Quan no estàvem visitant la ciutat em dedicava a picar a les portes de les habitacions i sortir corrents. Em feia un tip de riure fins que un dia em van enganxar. Suposo que algun client es va queixar a direcció i com ja em coneixien… A l’hotel m’ho vaig passar de meravella però la part més emocionant, això ho dic ara, va ser quan em vaig perdre pels carrers de Madrid. No me’n recordo molt be com va passar però del que estic segura es que vaig estar tot un dia perdut des de les nou del mati fins les nou del vespre.
Era un dia normal de vacances, la meva mare em va despertar d’hora dient-me que tenia una sorpresa preparada per a mi. Tot va ser un falç muntatge per que sortís de l’hotel. Aquell dia tenien pensat visitar tots els museus de la zona, i no eren pocs!! Vaig sortir una mica despentinat i a mig vestir i com un zombi vaig seguir els meus pares. Potser em vaig distreure un moment i ja no hi eren, o sense donar-me’n compte vaig agafar un altre carrer. La qüestió és que quan vaig adonar-me’n estava sol. Completament sol en un carrer d’una ciutat desconeguda per a mi, Madrid.
Amoïnat vaig passejar-me pels carrer fins a l’hora de dinar. Quan vaig tenir gana vaig entrar a un bar a demanar un tros de pa. Però, em va passar el mateix que quan havia demanat ajuda, no m’entenien. En un moment de lucidesa vaig decidir imitar a la gent que actua al carrer. Jugant amb les ombres i el meu cos vaig recol·lectar suficients diners per menjar un entrepà. Es veu que quan tens diners tothom t’entén. Després de dinar vaig tornar-me a posar a ballar, volia tenir calés per si a cas. Vaig descobrir que tinc talent i que se moure’m i jugar amb les ombres fàcilment. Alguna cosa bona em va passar, si no m’hagués perdut mai hauria esdevingut un ballarí professional.
Vaig seguir ballant tota la tarda, vaig recol·lectar més diners dels que havia vist a la vida. Va ser al·lucinant, la gent m’aplaudia al acabar i jo tot cofoi els feia reverències. Uns em donaven monedes i els altres em deixaven les seves targetes a la gorra. Gracies a la meva fama sobtada els meus pares em van trobar i vam poder tornar tranquils al hotel. Em van renyar asclar, però en el fons jo crec que se sentien orgullosos de mi. Per fi descobria alguna cosa bona i em podia oblidar de les entremaliadures, però llàstima no va ser així. Vaig aprendre molt aquell dia, i si pogués tornar al passat ho repetiria.
