Avui he identificat una creença que tinc molt arrelada i que m’ha limitat els darrers anys de la meva vida: l’un o l’altre. Una creença que vaig desenvolupar per necessitat però que ha condicionat la meva manera de veure el món i/o relacionar-me. Una creença que m’ha perseguit en somnis, quan havia de decidir entre salvar la mami o el papi, al psicòleg, on em van posar a prova per veure amb qui volia viure, i al jutjat, on vaig tenir el meu primer atac d’ansietat. Ansietat i pànic perquè amb només dotze anys em tocava decidir, o un o l’altre, però mai tots dos.
Escrit així veig la gravetat de l’assumpte però fins avui no havia estat tan plenament conscient de tot el que suposa. O et cuides a tu o cuides els altres, o t’escoltes a tu o escoltes els altres. I amb les amistats? Tens una amiga que ho és tot i ja està, perquè, clar, tot és o un o l’altre. I amb la parella? Doncs si el que fas és amb mi, tot genial, però si jo no hi soc, em sento abandonada. Perquè, seguint la lògica del meu cap, de l’Ana petita, soc jo o la resta de coses. I no té cap sentit i no vull que sigui així i mentre escric això no puc parar de plorar però la sensació està clavada ben endins i no sé què he de fer per treure-la.
Perquè jo no vull haver d’escollir. Jo no volia triar el papi o la mami. Jo no volia haver d’escollir.