Sento que hi és. M’incomoda. Fa mal. Em domina sense gaire esforç. M’esfonsa.
Sento alguna cosa endins que tremola i s’expandeix. S’expandeix cada vegada amb més força. És la por? És la ràbia? Potser la tristesa? Què és? Per què me’n fa tant, de mal?
Hi ha quelcom a dins que s’està removent. Deu voler alliberar-se i per això no s’atura. En aquest procés, jo pateixo. Sé que després seré més forta; ja ho he viscut això abans. Tanmateix, hi ha dies com avui que només vull que pari. Que pari per favor aquest dolor.
Però no es rendeix. I aquell record amagat, aquella emoció mal gestionada i aquell aprenentatge que he de realitzar continuar allà pugnant per sortir. Pugnant per marxar. I em fereix. Estic cansada de sentir el dolor a dins. Estic cansada d’intentar alliberar-lo sense èxit. Per què no te’n vas ja?
Vull sortir del túnel. Un túnel que se m’està fent molt llarg. Un túnel del qual només jo puc escapar. Sola. Sense ningú més. Si algú m’ajuda, acabarà ferit. Soc un escurçó que treu punxes i les meves punxes són abrasadores. No m’agrada gens, però és així. És feina meva sortir d’aquí.