Una mica de mal al cor

Sovint pels matins, quan em quedo sola a casa treballant, em sento sola. Dins meu alguna cosa s’esquinça i la solitud m’envaeix de cop i em domina. Aleshores agafo el telèfon mòbil, obro el whatsapp i encara em faig més mal. Perquè no tinc cap missatge, ningú m’ha desitjat bon dia, ningú m’ha convidat a fer res, ningú m’ha explicat cap tonteria amable. Aquesta absència que, si ho penso bé, no és cap mostra de qui m’estima i com m’estima, em destrossa l’ànima i, tot i que no ho vulgui, m’omple el cap de pensaments horripilants. Tot el que valoro de mi mateixa, tot el que he aconseguit, tot el que crec i el que sento, tot, desapareix. Davant d’aquesta falta de missatges deixo de ser jo mateixa, deixo de ser estimada i deixo de tenir veu. M’anul·lo i no m’agrada gens. 

El pitjor, però, ve després. El pitjor ve quan obro una altra aplicació: instagram i em trobo el mateix. Cap missatge, cap comentari, cap etiquetació, cap like. Res de res. I, encara més, tota la pantalla plena de stories de la gent que em conviden a entrar. I ho faig. Estic en un mode bastant autofustigador. Miro una a una les aventures que viuen les persones del meu entorn i em moro d’enveja veient abraçades, fotos de grup, felicitacions d’aniversaris, escapades romàntiques… Sembla mentida, tot allò que desitjo amb més força, de sobte, ho trobo allà davant. Persones que ni fu ni fa estan vivint, o això em sembla a mi, la vida que jo desitjo. M’omplo de gelos i la solitud s’intensifica. 

Com pot ser això? Com pot ser que tot i estar a la meva habitació, el lloc més bonic del planeta per a mi, envoltada de fotografies i dibuixos i missatges d’amor, em senti tan sola? Com pot ser que em deixi endur per la pressió social? Per què és més forta que jo? Per què fa tant de mal no tenir un missatge a la meva safata d’entrada? Com he arribat a dependre’n tant?

2 Comments on “Una mica de mal al cor”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *