Tinc això una mica oblidat i em sap greu perquè quan estic melacòlica m’agrada llegir-me i saber com estava l’Ana de fa uns mesos i ara, si no escric, estic perdent l’oportunitat de capturar unes setmanes que, tot i intenses, m’estan fent molt feliç.
Sé que la meva felicitat, tot i bastant present, viu aixafada sota el pes d’una gran càrrega emocional i que la plenitud que sento ara potser és dolor d’aquí dos dies. Ho sé i està bé. Vull aprendre a estar malament sense esfonsar-me. I també vull aprendre a estar bé sense perdre’m; és tan fàcil donar quan s’està contenta…
La Jessica a cap d’any va dir que 2022 era un any de realització, d’aplicar tot allò que havíem aprés l’any anterior. Realment sento que és així. En aquest mes de gener he estat conscient de moltes situacions que em feien mal i he sabut comunicar-les, més o menys, en el moment. També estic sabent relativitzar emocions i entendre que darrere d’elles hi ha un jo que pensa, un jo que sent i aquest jo sap el que verdaderament importa i no el dolor que sento al pit quan la mare, per exemple, es mostra indiferent a la meva arribada o la Juls i el Pol no m’escriuen cap missatge.
Tot això està aquí, igual que els mocs, que se’n vagin ja per favor i em deixin respirar tranquila, però no defineix qui soc i això em tranquilitza. Poc a poc tot torna a lloc i tot el patiment del 2021 pren un sentit. Ara vull seguir caminant amb consciència, present en els meus límits i prioritats. I vull, entre totes les coses, seguir escrivint Bruna, que no ho sabeu però és la meva primera novel•la, i la seva vida batega cada vegada més fort demanant per sortir. Us demano uni, cau, projectes, vincles… deixeu-me un espai per escriure, tinc ganes de volar.
