Estimat primer amor,
No sé ni per on començar, hi ha tantes coses a dir… M’agradaria parlar-te de les papallones que voletejaven pel meu ventre el primer cop que em vas somriure. Voldria contar-te com, mica en mica, vas anar guanyant-te el meu cor, vas fer-te estimar. Tremolo al recordar els petons robats al parc, les teves mans acariciant el meu rostre. M’agradaria dir-te tantes coses… Vas fer-me sentir especial, ho sabies?
Avui dia, miro enrere i el primer que veig són els teus ulls. Com en un conte, em perdo en el record de la teva mirada que, encara ara, vint anys més tard m’enamora. Saps, no els vaig creure quan em van dir que el primer amor mai s’oblida, no ho veia possible – el temps s’ho endú tot. Quant n’estava, d’equivocada. Si els hagués escoltat potser, i només potser, jo hagués actuat diferent, amb menys foc i més aigua, però només potser. En vint anys no he pogut oblidar el sabor dels teus llavis ni la calor del teu cos, han passat vint anys i encara, de tant en tant, sento el teu amor. Ai, si els hagués escoltat… Potser el que va venir més tard no m’hagués fet tant de mal. Em vas trencar el cor.
Tot va començar amb una paraula mal entesa, després un gest mal rebut i, finalment, l’esclat de la tormenta. No n’estava gens preparada. Per mi l’amor sempre havia estat un joc, una mena de fantasia d’aquelles que apareixen als contes. El rosa m’agradava i els prínceps blaus ocupaven un lloc especial dins el meu cor. Jo creia en la màgia i tú, tú t’ho vas endur tot. Les il·lusions, les esperances, els somnis i les cançons d’amor. Ningú em va avisar que això podia passar; vas jugar brut i això no es fa. Em vas traicionar.
Erets el meu flotador, el meu oasis en aquest desert sense límits. Quan vas marxar em vaig enfonsar; ja podies haver avisat abans… Tots els moments feliços al teu costat van quedar enfosquits pel dolor. Als teus somriures, els hi vaig agafar fàstic, a la teva mirada, por.
Estimat primer amor, gràcies per ser-hi i per fer el meu cor més fort.