L’actuació de Manu Guix és el flotador salvavides de La tienda de los horrores
La tienda de los horrores és un espectacle musical, dirigit per Àngel Llàcer i Manu Guix, basat en la pel·lícula de Roger Corman: Little shop of horrors. En poques paraules, l’obra narra la història d’una floristeria, d’un barri marginal, i d’una estranya planta carnívora que, per la seva qualitat d’insòlita, es converteix en el centre d’atracció dels mitjans generant, d’aquesta manera, fama i riqueses a la botiga.
De forma resumida, el contingut, la tècnica i la música són els tres elements que vull destacar de l’obra, sigui per les seves mancanes sigui per fer-ne un reconeixement.
UN CONJUNT D’ESCENES CAÒTIQUES
Per començar, l’argument de La tienda de los horrores sembla estar treballat amb poca profunditat. A partir de la història de la planta, es desenvolupa una trama poc complexa que posa en joc, d’una manera ben superficial, valors com l’avarícia, l’egoïsme i l’amor. Aquesta manca de contingut filosòfic o cultural converteix la narració en un conjunt d’escenes caòtiques que senzillament distreuen l’espectador una estona. Conseqüentment, el missatge de denuncia que podria extreure’s del contingut desapareix i els valors mencionats prèviament perden la seva consistència.
Tot això va acompanyat d’uns personatges estereotipats que, des de la meva perspectiva, són retratats a la babalà d’una forma gairebé insultant. En comptes d’actuar com a crítica social, la seva descripció en normalitza la reproducció i difusió. Des de la dona rosa i atractiva, però ingenua i tonteta a no poder més, fins a l’home amb panxa, avariciós i propietari de la tenda; passant per l’orfe que és explotat a canvi d’un lloc on dormir i menjar o el jove idiota que maltracta la seva parella. La tienda de los horrores ens ofereix tota una gamma d’individus en la seva representació més vulgar.
Aquesta caracterització es torna completament insofrible en una escena en concret, protagonitzada per la parella agressora. El jove apareix d’entre el públic i interactua amb ell de manera descarada, portant al límit la definició de respecte envers l’altre. Tot i que l’actuació de José Corbacho és increíble dins del seu paper d’Orin Scrivello (dentista i company maltractador), la resposta que genera en els espectadors i les espectadores és, segons el meu punt de vista, perjudicial per a la societat.
M’explico, el personatge escull aleatoriament diversos membres del públic i els ridiculitza, provocant riures i mofes entre els assistents. No cal dir que els comentaris no són ni amorosos ni constructius. Aquest recurs, que és sovint usat en les comèdies, seria fins i tot interessant si, en la seva aplicació, no repetís uns patrons socials i de gènere que tant ens estem esforçant a trencar. Citant l’actor: “¿Y cómo tu sola?¿Qué no tienes amigos?” Què vol dir això? Anar soles al teatre implica no tenir amistats? Què no podem mostrar-nos soles en societat? Realment, és això el que volem transmetre?
En adició, per acabar amb el contingut, els diàlegs i les lletres de les cançons són massa senzilles. N’hi ha alguna que està bé, però la majoria tenen poc nivell literari. Personalment, això disminueix la qualitat de l’obra perquè, tot i ser un musical, té una base dramàtica i al teatre els diàlegs gaudeixen d’un paper molt important.
Mal de cap
En segon lloc, vull expressar que, asseguda a vuitena fila, ho vaig passar molt malament. No puc, ni vull imaginar, com van estar aquells col·locats a prop d’un altaveu. El so era excessiu. Fort. Molt agressiu. Tota la màgia de la música en directe desapareixia a causa del volum del so. Vaig sortir del teatre amb mal de cap.
passió musical
Finalment, el flotador salvavides de l’obra és l’actuació de Manu Guix com a Audrey II. El director dona veu a la planta carnívora en directe i aconsegueix transmetre tota la passió que sent per la música, amb la seva veu i les seves mans al piano. Sense ell, La tienda de los horrores seria una comèdia musical dolenta i, amb ell, és una mostra musical interessant. Per acabar, vull reconèixer el mèrit dels músics que van realitzar una molt bona actuació.