“La flama de la vida pot tornar a encendre l’esperit empresonat”
Veus i cossos en perfecta sincronia és el que trobaràs al teatre Poliorama si vas a veure Maremar. L’obra, que la companyia Dagoll Dagom presenta aquesta temporada, és la unió de paraules, dansa i cançons en un sol espectacle que, asseguda a la teva butaca, et transportarà a un altre món i a una altra època. Una època que, després de tot, no és tan diferent a la nostra.
A partir de l’obra de William Shakespeare, Pèricles, Príncep de Tir, la companyia estableix un paral·lelisme entre la història del dramaturg anglès i la situació dels refugiats avui dia, unificant, d’aquesta manera, ficció i realitat. L’obra narra les aventures del príncep Pèricles i el seu nucli familiar, és a dir, la seva dona i la seva filla Marina, i com aquest es trenca a resultes de la guerra, les adversitats del medi i la gelosia humana. Maremar reivindica el paper que, en qualsevol societat, ocupen valors com la destrucció, l’egoïsme i l’afany de poder i com aquests es converteixen en una font important de desgràcies, com es fa palès en la tragèdia dels refugiats.
El punt fort de l’obra és, sense dubte, la posada en escena. Cal felicitar, sobretot, a Ariadna Peya, responsable de la direcció coreogràfica, i a Andreu Gallén, director musical, per la seva feina. Personalment, crec que la barreja entre sons i moviment és increïble i trenca per complet amb el que entenem per teatre. Ara bé, això no seria possible sense les nou joves que, dalt de l’escenari, interpreten a més de quaranta personatges.
La seva actuació és impecable.
Com veiem quan dansen, la seva coordinació és hiper precisa: en tot moment són conscients del seu espai i del dels altres i els seus moviments emanen respecte i confiança. A més a més, les actrius canvien de personalitat amb molta naturalitat i com a espectadora, en tot moment, pots reconéixer a quin personatge estan donant veu.
Pel que fa a les intèrprets, en primer lloc, vull destacar com a ballarina a Helena Gispert. Honestament, la seva dansa em va deixar muda, sense paraules i molt astorada. La potència, les expressions, la flexibilitat, el ritme, la fluïdesa… us asseguro que, tota ella, va ser impressionant. Així mateix, com a ballarí, em va captivar principalment la sensualitat i la dolcesa amb què Marc Soler ballava. La força dels seus moviments i la determinació que li brillava als ulls em van abstreure completament del meu jo, tot centrant-me només en el que passava a l’obra.
També, va ser màgic escoltar a Júlia Jové en el paper de Marina. La seva veu em va fer posar els pels de punta en més d’una ocasió i el seu discurs final va provocar-me alguna que altra llagrimeta. Pel que fa a l’interpretació, Cisco Cruz i Marc Vilajuana van demostrar tenir una potència i una projecció de veu espaterrant, fet que va incrementar de manera considerable l’expressivitat de les seves actuacions. Gràcies a la seva intensitat, van aconseguir crear una connexió brutal entre l’argument i les espectadores.
Com a punt de millora, crec que l’obra vol transmetre més del que el públic pot assimilar i això impedeix empatitzar profundament amb els personatges i les seves històries. Per exemple, hi ha algunes escenes que podrien emocionar i/o impactar encara més el públic si es mantingués la tensió uns segons més. Diuen que menys és més i en aquest cas l’expressió s’hi adiu perfectament.
A més, respecte l’argument, tot i ser una admiradora fidel dels finals feliços, em va descol·locar molt la resolució de la història de Pèricles. Després de patir pels personatges, i per les seves tragèdies, durant gairebé hora i mitja, la conclusió de la trama em va semblar molt inversemblant i poc coherent. La història dels refugiats sovint té un final agredolç, o no en té, i, en canvi, en la ficció tot són flors i violes. És per això que, segons el meu punt de vista, la correlació entre ambdues experiències perd una mica la seva força.
No obstant això, el monòleg final de Júlia Jové, acompanyat pel de Mercè Martínez que, en el seu paper de narradora, condueix la història amb molta gràcia, li dona una volta a aquesta situació. En tan sols un minut del nostre temps, ambdues actrius ens donen un toc d’alerta molt important i ens retornen, amb una dosis de realitat, a la terra. Les seves paraules finals són clau en el tancament de l’obra.
En conclusió, Maremar és dansa i moviment. És força i expressió. Maremar són nou artistes impressionants que, dalt de l’escenari, t’ajuden a obrir els ulls.
“Jo et tinc a tu en el niu del meu arbre”
