Paisajes para no colorear hauria de ser una obra de visió obligatòria per a tot i tota jove adolescent.
L’obra de Marco Layera que Teatro La Re-sentida porta aquesta temporada, al Teatre Lliure de Barcelona, ens presenta una realitat, tan certa com impactant, que existeix avui dia en molts països del món. Nou noies d’entre 13 i 17 anys pugen a l’escenari per a contar-nos el testimoni d’una infinitud de dones xilenes que, per la seva condició de dona, han patit abusos, bullying, violència i discriminació.
A partir del joc i de la ironia, la companyia vol transmetre al públic una idea: les dones estem fartes d’aquesta societat que ens fa, reiteradament, molt mal. A partir d’un missatge molt potent, les nou actrius, que participen en la producció, ens conviden a realitzar un viatge panoràmic, de caràcter social, per a conèixer la cara amagada de la nostra realitat.
Plena de força i amb elements molt reivindicatius, l’obra està integrada per una sèrie d’escenes, molt ben entrellaçades, on les protagonistes ens expliquen quina és la situació actual de la dona a Xile. Començant per un anàlisi de la maternitat, que, com descobrireu al teatre, és tractada d’una manera espantosa; passant per les formes d’estimar i l’homofobia del país, i acabant pels abusos sexuals i l’abortament, l’obra defineix amb exactitud el que es viu allà. I, desgraciadament, no només a Xile sinó a tot arreu del món.
L’escenografia és, a priori, senzilla. Una casa de nines rosa al fons i poca cosa més. Molt pràctica. Tanmateix, poc a poc, van apareixent diversos objectes que,a mesura que entren en escena, ajuden a reforçar el contingut de l’obra. Tots els elements tenen quelcom en comú: pertanyen als nostres temps o, en altres paraules, formen part de l’actualitat. Aquest fet és ideal per a crear en l’espectador una sensació de proximitat que facilita la immersió total en l’obra. Des d’una càmera de vídeo i uns refrescos a un altaveu de música que reprodueix una cançó de reggeaton.
Personalment, considero que el missatge és, sens dubte, el punt fort de la peça. Teatro La Re-Sentida, en tan sols hora i mitja de representació, ens treu la màscara que ens cobria els ulls i ens posa davant d’un mirall. Un mirall en forma de nena adolescent que ens parla a cada un de nosaltres i ens pregunta: És això el que vols? Et sembla bé? Més enllà de les actuacions de les noies, que em van semblar totalment admirables, les històries que denuncien són tan potents i tan certes que no pots evitar preguntar-te perquè estem tan malament. Després, però, la contundència amb què es reivindica la causa et dona ales i et transmet l’espurna d’esperança que totes necessitem per a seguir lluitant pels nostres drets.
És genial.
És genial i és molt dura. Jo vaig plorar. Paisajes para no colorear és una obra per a valents i, sobretot, valentes. Cadascú se sent interpel·lat per quelcom i cadascú té el seu camí per recórrer. Ignacia Atenas, Sara Becker, Paula Castro, Daniela López, Angelina Miglietta, Matilde Morgado, Constanza Poloni, Rafaela Ramírez y Arwen Vásquez, totes elles són increïbles. Pujar dalt d’un escenari i obrir-se com ho fan elles és un acte de valentia impressionant. Per no parlar de la coordinació absoluta amb què es mouen a l’escenari la versemblança de les seves interpretacions. És mereixen una infinitud d’aplaudiments
Per acabar, crec que hi has d’anar. Oblidat de que vas al teatre, elimina tots els cànons mentals que puguis tenir respecte aquest art i, simplement, deixat sorprendre. Permete’t sentir, riure i plorar. Sigues valenta. Sigues valent.
