És extrany, crec que mai m’havia passat… Sí, havien deixat clar que no els agradava però allò eren altres temps i en la innocència dels vuit, nou i deu anys aquells No’s eren més aviat inevitables. Ara però si que m’ha fet mal. Per què precisament tu de tots els homes? És una pregunta que em ronda pel cap i em torna boja; desitjo i espero que mai llegeixis això perquè sinó la vergonya si que serà doble. I és que em costa estar al teu costat sense mirar-te els llavis, treus el meu jo vertader sense que ni me n’adoni. Em coneixes més que molts amics de tota la vida i això m’espanta. Em sento una mica inferior de vegades i sí, sé que em diries que tot això ho puc controlar, cara seria i un mig somriure als llavis. Sí, tot i que de primeres em costi acceptar els teus consells, els tinc ben presents, estic decidida a posar-los en pràctica. No entenc perquè m’has dit que no després de tantes paraules tan directes, suposo que saps que no estic encara completa i que pel bé dels dos esperar un temps és el més adient. M’encantaria creure-m’ho.
Ell ha passat pàgina i tu ho saps i encara així em coneixes massa bé, no sé com t’ho fas que em llegeixes la ment amb una facilitat increïble, i mantens una distància prudent. Encara estic lligada a ell i hi ha molt treball a fer.
Sí, m’ha fet mal. No sé si ho has notat, crec que ho he dissimulat prou bé. Ara però jo no sé com comportar-me… Provo d’ignorar-te a veure si aquest sentiment desapareix?
