Caos

Em dic Ana i tinc disset anys. Visc amb la meva mare i els meus germans. Veig el meu pare els dimecres i dos caps de setmanes al mes. No em coneixo a mi mateixa, no sé qui soc. Això em fa tornar boja. Fa unes setmanes, o més ben dit, un mesos, sí que ho sabia, ho tenia molt clar i n’estava contenta, ara tot s’esfonsa dins meu i a mesura que caic arrossego amb mi als que m’envolten. Em fa mal el cor. M’enganyo a mi mateixa. He canviat. No soc l’Ana que va començar segon de batxillerat. Sí, crec en l’amor, però ara coneixo la seva part més fosca i aquesta encara fa mal. Em costa confiar en els altres. Busco amor allà on vaig i faig el que faci falta per a obtenir-lo. No sé com acceptar l’amor del meu pare i vull més i més amor de la meva mare. Desitjaria que la meva germana fos la meva millor amiga però hem construit un mur que s’interposa entre les dues. Em fa por. Em fa mal. M’agradaria poder mostrar-me tal com soc davant seu però em fa pànic mostrar-li la meva debilitat. A més, em posa nerviosa el meu germà. L’estimo molt, molt, però només fa que recordar-me tot allò que m’ha fet mal amb el G. El veig a ell en cada un dels seus comentaris, coneixo la seva percepció del món, un món on jo no hi tinc cabuda. Això també em fa mal. Tampoc em permeto mostrar-me dèbil davant seu, ahir, per primer cop, vaig deixar que m’abracés quan jo plorava i em va costar més del que us podeu imaginar. Estic enfadada. Enfadada amb el G perquè m’ha substituit i perquè tot el que a mi em va costar molt ara l’altra ho està tenint sense cap mena de dificultat. Em provoca molta ràbia i no sé com gestionar-la. Em sento culpable perquè vaig ser jo qui va voler alguna cosa més del que tenia i ara m’enfado, però no ho puc amagar. No entenc d’on ve tant dolor, sí, ara he pres distància de totes les vegades en què no vaig respectar-me a mi mateixa cega d’amor com estava, però no pensava que la ferida fos tan profunda. Sí, em vaig enamorar però també desenamorar i encara així continuo pensant en ell, en el que em va prometre i mai em va arribar a donar. Sí, va ser preciós, no ens enganyem, enamorar-se és una de les sensacions més màgiques que hi ha. Vaig créixer moltíssim gràcies a ell. Sí, les parts maques les sé. Però sembla que les parts maques no ho són tot i això jo abans no ho sabia. He anat d’un extrem a l’altre i ara vull tornar al mig. És dolorós. Tinc molta ràbia a dins i sé el que hauria de fer, però em fa por. Em fa por tornar a sentir aquell dolor i aquell buit dins meu, em fa por deixar-la marxar. Em sento sola a vegades, buida, tinc por de mi mateixa i alhora em costa reconèixer quant de valuoses són les persones que m’envolten. Vull companyia però la que tinc no m’agrada i mira que són excepcionals. Però no m’estimen amb tot el seu cor i la meva Ana petitona es posa trista. La qüestió estar en estimar-me JO a mi mateixa però això últimament sembla complicat. El meu cos cada cop el cuido més i la meva ment també, és el meu cor al que he oblidat… Em fa por sentir. Em fa por emocionar-me molt per alguna cosa perquè tinc por que els que m’envolten no sentin la mateixa emoció. Tinc por que allò que a mi em plena no tingui cap trascendència en els que estimo. Així que, deixo de sentir. Deixo de cridar com una histèrica, deixo de plorar dramàticament, deixo d’emocionar-me per una bona cançó o de somriure il·lusionada davant d’algun noi preciós. I aleshores ja no soc jo mateixa, i aquí estem. Tornant a trobar-nos, tornant a conèixer’m.

Ja està, aquí em teniu, sense màscares, davant vostre. Necessitava treure tots aquests pensaments que em devoraven i la millor manera que tinc és escriure’ls. Portava massa dies esquivant-me a mi mateixa i per fi he acceptat trobar-me. Ara estic millor, més lliure. Així que, d’una manera o una altra, gràcies. Si no tingués aquet espai encara continuaria escapant-me sense sentit.