Hem tornat a fer-ho, tapar el dolor i la ràbia amb menjar. Pensava que ja ho teníem però hem tornat a caure? Per què? Per què em fa tant de mal? És horrible, la impotència de no saber com omplir el buit, agafar el móvil i mirar la vida dels altres sense aue realment t’importi. Per què no soc capaç de trucar un amic? Per què em costa tant? Fa mal. Fa mal ser un suport per a tothom menys per una mateixa, fa mal no saber demanar una abraçada o un petó.
Les hormones em tornen boja, ahir cantava pel carrer tornant a casa i avui ploro sola mirant-me al mirall. És un puja i baixa sense fi que em desequilibra… Hi ha d’haver una altra manera de gestionar-ho segur, n’estic convençuda.
Escriure m’allibera. Ara mateix és el meu refugi. És una de les poques coses que pot treure’m del cercle depressiu en què caic a vegades, sort que en tinc, d’escriure! Sí, ja estic molt millor, ara puc respirar i ja no hi veig tot tan lleig. Ara em puc acceptar i perdonar, no passa res tornar a caure-hi, demà serà millor.