Avui, una persona que estimo moltíssim plorava, plorava perquè no pot més. No pot més d’estudiar, de somriure, de ser bona filla, de ser bona amiga, de ser bona alumne. No pot més d’escoltar i escoltar lliçons que ja han quedat absoletes i encara això continuen ensenyant-se, o més ben dit, dictant-se a les aules. Hola? Segle XXI si us plau, actualitzem-nos. No podem més, estem farts d’acumular i acumular coneixements que al cap de deu dies s’obliden. Què cal fer perquè ens escolteu?
Avui, una meravellosa persona plorava, plorava perquè a l’institut havia arribat al seu límit i no li havien permès cuidar-se, aturar-se i refer-se. Plorava perquè s’havia sentit poca cosa i de poca cosa aquesta gran persona no en té res. Plorava avergonyida, demanant perdó: perdó per mostrar la seva humanitat. Però què carai li passa al món? Perdó per no poder més? Què estem bojos? Se’ns distingeix dels simis perquè, segones les teories científiques, la nostra part racional del cervell està més desenvolupada. Se’ns tracta de persones quan cal treballar, produir i tornar a treballar. Se’ns tracta d’humans quan competim entre nosaltres i no se’ns permet ser persones quan ens hem quedat sense piles? Au va, aquí alguna cosa no va bé…
Avui, un àngel plorava i se sentia culpable i això no està bé. Hauríem de poder cuidar-nos, escoltar-nos, dir prou. Hauríem de poder posar els nostres propis límits i no només correr i correr sense fre perseguint somnis, fites, objectius o senzillement ordres. Volem posar els nostres límits. Volem tenir cura de nosaltres. I sí, volem aprendre i molt, però en una escola diferent, millor. Volem aprendre a l’escola de la vida, volem descobrir i menjar-nos el món. Volem viatjar, lluitat, descobrir i només podem fer-ho si la nostra ànima està bé, si ens permetem sentir, si ens coneixem i si ens respectem. Tenim somnis, ambicions i desitjos i tenim la força que ens cal per assolir-los, ara bé, sols no podem. Us necessitem, professores i professors, directors i directores, companyes i companys, adults del nostre món. A tots, us necessitem a tots i a totes i us volem prendre com a guies, com a mestres. Volem compartir el nostre procés d’aprenentatge amb vosaltres i per això us demanem si us plau que ens deixeu respirar, ens acompanyeu en aquest camí de la mà, al nostre costat (ni davant ni darrere, al costat). Volem poder comptar amb vosaltres i que compteu amb nosaltres i volem que no ens talleu les ales sinó que ens impulseu a volar lluny.
Avui, una geni plorava perquè s’ha sentit sola i desemparada en un mar ple de taurons, exàmens i notes. Si us plau, llanceu-li (nos) una canya, una corda, un tauló per poder arribar a terra firme. Amb molt poc podem fer grans coses, us assegurem, però ens cal aquest poc i vosaltres podeu proporcionar-nos-el. Vosaltres, sí, vosaltres podeu fer-ho possible, ajudar-nos… Si us plau. Que plorar sigui de cansanci, de satisfacció, d’orgull i d’esforç. Que no poder més no sigui una creu sino un límit respectat. Que si plorem sigui per alliberar-nos, per deixar anar les emocions que ens envaeixen, per curar la nostra ànima, però que mai sigui per sentir-se que no som prou, que no valem o que no ens ensortirem. Això sí que no. Perquè avui una ànima plorava i se m’ha trencat el cor, perquè patir tant per l’escola deixa un rastre, un rastre que es transmet de generació en generació i fa mal. Ens fa mal a nosaltres i als que vindran així com una vegada va fer mal als nostres avis i besavis. Ja en tenim prou. S’ha acabat. Punt i final. S’ha entès? Comencem a cuidar-nos, a estimar-nos. Comencem a respectar el nostre cos, la nostra ment i el nostre cor. Comencem a escoltar-nos. Us apunteu?