He escrit el teu nom sobre la sorra, esperant que l’aigua esborrés el teu record. Les teves mans i el teu somriure, la teva tremolor. L’he escrit per deixar-me anar, per oblidar-te de moment. Per no haver de pensar en tu a cada segon. Per alliberar-me de tu i dels teus petons.
He esperat. Dos, tres, cinc segons. A la sorra el teu nom m’observava serè. El teu nom, aliè als drames que la meva ment genera. Aliè al judici en què has estat jutjat i que podria haver estat el teu final, el nostre. He aturat el temps per uns instants, aguaitant la temuda onada que no ha arribat. Res t’ha fet marxar. Cap onada t’ha volgut acariciar com volia i com vull fer jo.
Suposo que el mar ho ha dit tot, no? Suposo que puc esperar un xic més. Jo he preguntat i ell m’ha respost. Suposo que puc creure en tu. Una mica més, un poc de temps. El que faci falta perquè se t’endugui el vent. El mar ja s’ha pronunciat a favor teu.
Per això, suposo que, gràcies. Esperaré.