Sens dubte, aquella tarda havia estat impressionant. Una tarda excepcional d’aquelles que es mereixen un lloc entre els records que duc a dintre. Tot havia sortit rodó: les presentacions, el berenar, el passeig i fins i tot la posta de sol! Semblava com si els estels s’haguessin aliniat perquè jo poguès gaudir d’una tarda com aquella.
Encara ara la tinc present quan filosofo amb els meus companys de residència, encara ara els parlo d’aquells croissants francesos recent hornejats que va dur l’àvia i del foc intens que tenyí el cel quan ja marxàvem. Encara avui salivejo en sentir l’olor d’aquella xocolata i el meu cor glateix més fort quan escolto aquella veu que tant estimava.
Si sota els arbres, asseguts prenent la fresca, em pregunten per la felicitat, sempre els narro aquella tarda de cançons i riures tan normal i alhora extraordinària. Els explico que vam abraçar-nos com si fos la primera vegada que ens vèiem; per començar tímidament i després amb dolcesa. Tot seguit, els dic, vaig posar la seva mà sobre el meu ventre i vaig admirar en silenci el seu somriure nouvingut. També els explico com, sense avisar, ella va donar-li un petit cop i l’àvia riguè amb força, portaria el seu nom vaig pensar.
Si aleshores encara no han entés que vol dir ser feliç, els descric poc a poc la tarda perdent-me en els detalls i en les imatges. Els pinto un berenar en un banc de Barcelona. Dues senyores conversant mirant com s’apaga lentament Barcelona. Una d’elles xerra molt, l’atre tan sols escolta. De tant en tant, les dues riuren i s’abracen. El sol se’n va a pas de tortuga, però elles il·luminen la foscor que deixa. Els meus companys suspiren melancònics, ara per fi se n’adonen. Per fi comencen a donar vida al seu record particular, a la seva felicitat personal.
Mentrestant jo al meu aire continuo somiant en aquella tarda de setembre. Quan temps feia que no parlava sobre mi? Com havia deixat les paraules amagades tant endins? M’entendreixo en recordar el meu jo del passat i la pressa que el perseguia. Aquella tarda vaig retrobar la felicitat que tant bojament havia buscat fora. Sense preparacions, sense una llista de coses a fer, sense interrumpcions contínues ni missatges urgents, només l’àvia i jo cuidant-me a mi. Qui ho hauria dit? Qui hauria dit que, després de dos anys, vindria l’àvia a dir-me hola des del cel? Qui ho hauria dit que seria ella qui em xiuxiueria a cau d’orella que sí que ho soc, de feliç, ho duc a dintre.
