Avui estic una mica trista i sé que no passa res.
Però necessito treure-ho fora.
Si m’ho guardo a dins es farà més gran. I no vull. Vull posar punt i final a aquesta història. M’està traient molta energia i avui m’ha fet estar trista.
I ja en tinc prou.
Així que ho vomito tot.
El dolor i les llàgrimes en un mateix sac. També hi fico els records, les emocions i les ganes. Tot ben embolicat i ho guardo en alguna prestatgeria ben al fons. Espera, segur? millor ho llenço. No, ni pensar-ne, ho guardo. D’acord, millor que ho llenci. A la paparera, doncs. Les ganes al rebuig, les emocions a l’orgànic, els records al paper, les llàgrimes al vidre i el dolor al plàstic.
I després, després me’n vaig a dormir lleugera.
Avui estic trista pel que no ha estat i podria haver sigut. Estic trista per uns ulls color cel amb núvols que m’agradaven molt. Estic trista perquè demà serà Sant Jordi i l’any passat va ser molt especial.
Sé que tot passa i que això també passarà.
Sé que hi ha moltes formes d’estimar.
Sé que és hora de deixar marxar
el que sento: posar punt i final.
Cremar els records.
Borrar el seu tacte.
Oblidar el seu gust.
Sé, sé, sé,… Però, puc?
Sé que la tristesa s’ho endurà tot.
També l’amor.
Un amor que ja no hi és
però que encara em cou.
S’endurà el nostre amagatall secret,
la pluja d’aquell dia,
el paraigües que ens protegia,
les rialles compartides,
les flors del parc.
Tot s’ho endurà.
També l’amor,
les ganes, la llum,
les papallones, la música,
els nervis,
la calor.
El foc.
La tristesa apagarà el meu foc.
Gràcies tristesa.