Aquest dies he anat de bòlid. He tocat fons. He plorat molt i he pensat que em moria més d’una vegada. El meu amic Roberto ho ha resumit en una frase: estàs obrint molt el cor.
I sí, aquí estic. Posant passió a tot el que faig i n’estic posant tanta que aquestes setmanes me n’he quedat sense, per a mi. I per les meves. Però això ja és passat, ara torno a ser jo i torno a ser l’Ana que m’agrada.
I estic emocionada perquè estic creant un Festival d’Autoconeixement per a Joves. I perquè el Periodisme comença a agradar-me de veritat. De fet, estic fent un blog, es diu Tinc Feina Grossa i m’està permetent conèixer referents per a seguir motivada en el món universitari. Escric amb una companya sobre Treballs de Fi de Grau de la UPF i estem descobrint projectes genials.
I no sé, fa molt que no escric per mi i en tinc ganes. Tinc el meu llibre, Bruna, una mica abandonat però a partir del 22 de Juny que acabo els exàmens m’hi torno a posar. Serà la cura perfecte i el mitjà ideal per a gestionar les emocions que ja anticipo que tindré.
Així que, sí, estem prou bé. Com diu la meva germana, ni massa poc ni massa molt, al dente.
