Estic bé.
Una mica desubicada, però bé.
Suposo que n’estava tan conscienciada, que ja m’havia preparat per el pitjor.
A més, m’han cuida’t molt.
M’he sentit molt acompanyada en el meu dolor i he pogut explicar-ho tot tantes vegades com he necessitat.
M’he sentit escoltada.
He plorat i plorat i elles han estat al meu costat. Soc molt afortunada.
Estic molt contenta perquè he sapigut demanar ajuda i perquè després d’això m’he adonat que estic envoltada de gent meravellosa. Tinc molta sort.
Ara soc al buit.
El buit: el punt boig on totes les coses poden succeir. El principi d’un final. L’infinitament improbable, que diria Hannah Arendt.
Ara soc al buit i estic cuidant-me. A estones ploro, a estones ric. Estic donant espai a la pèrdua que he patit. Però em sento bé, ja no fa tan mal com em pensava. És més, he guanyat molt.
De tu m’emporto una pila d’aprenentatges i un gran amic. Perquè sí, vull que siguem amics. M’emporto il·lusió i confiança. M’emporto consciència i un sac ple d’abraçades. Abraçades que continuaré demanant-te al 2020. M’emporto noves experiències i una nova visió de l’amor. Així que gràcies. Per tot això i pel que només sabem tots dos.
Gràcies. Has estat llum.