Em trobo en una muntanya russa emocional. No entenc res i no m’entenc. M’agradaria ser enmig d’un camp de girasols amb les amgiues, però soc davant un ordinador. Com ahir. Com demà. Infinita monotonia. No estic donant el millor de mi. Però és que no puc. Sense companyia, sense aire lliure, sense oci, sense música, sense teatre. Sense tot això no puc. Escoltar i llegir, apuntar, escoltar i llegir, subratllar, escoltar i llegir, copiar. Com una màquina. I on queda el pensament? La creació? La veritable assimilació de conceptes? He deixat de ser una esponja i ara soc una pedra: tot em rellisca.
Però bé. Visc intensament aquesta emoció. Demà serà millor. O sino l’altre. Mentrestant, vaig a comprar-me un croissant de xocolata. Us envio records.
Pd: la fotografia és d’Oporto, Portugal. Una meravella.
