L’altre dia ho comentava amb un amic.
El meu professor de literatura també ho deia.
A les xarxes també se’n parlava.
I jo? Doncs jo ho negava rotundament. Buscava el costat bo, suposo, l’alegria continguda en les pàgines d’un text, la llum que portem dintre i volem compartir, la màgia d’escriure.
M’equivocava.
Ni llum ni alegria ni ganes de compartir. Només dolor, por, llàstima. Una barreja de sentiments que com un esbarzer t’esgarrapa. Pitjor. Una barreja de sentiments que se’t clava a la carn i, a mesura que tu avances, t’obra la ferida. Tu mateixa et fas sangnar.
Això és tot.
I tenien raó: només escrivim quan no trobem una altra sortida. Vaja, aquí estic. Amb llàgrimes als ulls i uns paquet de galetes al costat que era ple. No tinc res a oferir-vos. No puc donar-vos allò que busqueu. Només em buido.
En alguna altra banda m’ompliré.
